PLAN D
Plan D
(2011)

Simon Urban

Editorial:
Grijalbo
(2014)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 491

Quan vaig visitar Berlín fa cosa d’un any i mig, la vaig trobar tal com m’esperava: una ciutat culturalment increïble, amb magnífics museus, cosmopolita, oberta, viva i on les coses funcionaven al ritme alemany – ho sigui bé-. Però per mi ha estat la darrera gran capital Europea a visitar (si exceptuem Moscou, que encara no he trepitjat) per una raó concreta: perquè també me l’imaginava gris, sense encant arquitectònic, sense nucli antic que meravellar... una ciutat funcional simplement – haver vist prèviament pel·lícules com El cel sobre Berlín, no ajudava precisament-. I en aquest aspecte no em vaig equivocar tampoc. Però és lògic, la ciutat va patir una partició en dos durant 28 anys, en els quals la franja est, la més extensa – de règim comunista- no feu massa per condicionar la ciutat als encants occidentals precisament. Ara que el Mur de la vergonya ja no existeix, els barris s’han revitalitzat barrejant-se i oferint el batec que la ciutat havia perdut.

Però que hagués passat si el Mur no hagués caigut l’any 1989? I sí a dia d’avui Berlín continués dividida, on una petita illa capitalista continués envoltada d’un enorme mar socialista anomenat RDA (república Democràtica Alemanya)? Aquesta és la realitat alternativa, la ucronia que ens presenta Simon Urban, una especulació en tota regla, centrada en la política i que recorda vagament a les novel·les d’espies dels anys vuitanta marca Frederick Forsyth.

Berlín, any 2011. Unes importantíssimes negociacions entre Occident, la Unió Soviètica i la RDA estan a punt de començar. La raó és de caire energètic: Els soviètics pretenen vendre gas rus a Occident i aquest ha de passar pel territori de la RDA. Un pacte i cap a casa, i tots contents: uns tenen gas, els altres el venen i els del mig cobren taxes per permetre-ho. Però un assassinat que apunta a l’antiga policia secreta de l’Alemanya oriental, la stasi, davant mateix d’un dels gasoductes posa en suspens totes les negociacions i forcen a col·laborar a policies d’ambdós bàndols. Aquesta és la premissa que explota l’autor en una novel·la centrada al 100% en la tasca investigadora de Martin Wegener, el policia de la RDA que ha tingut la mala sort de ser el primer a ser avisat de l’assassinat.

El caràcter de Martin Wegener és un dels puntals de la novel·la. Un agent de la llei que ha crescut tota la seva vida dins el comunisme. Frustrat, gelós, malfiat, sarcàstic, depriment fins i tot... un home que només el mou una filosofia: Saber la veritat, especialment després que el seu mentor desaparegués sense deixa rastre mesos abans (i el qual li parla en la seva imaginació encara, oferint-li consells o comentaris irònics). Wegener haurà de buscar aquesta veritat en un entramat de política aferrada a vells costums i a secrets d’estat; cercarà una complicitat inexistent entre la seva pròpia Policia Popular, però també indagarà contra la stasi, o contra grups terroristes que busquen derrocar el govern intocable que dirigeix el president Krenz. També haurà d’enfrontar-se a sí mateix, als seus rancors en vers la seva ex-parella, a la decadència comunista que s’observa dia sí, dia també pel carrer, contra els seus principis vaja. I a sobre haurà de formar parella amb un policia occidental – Richard Brendel- que s’allotja en un hotel de 5 estrelles, que condueix un Mercedes i que a per més súmmum sembla simpàtic i pacient. Tot un exemple del que la llibertat pot fer en un individu.

Aquí és on s’entra de ple en la novel·la negra, o millor dit en la novel·la d’espies, on Urban administra a la perfecció unes converses carregades de dobles significats – especialment per Wegener-. L’autor, com deia, destaca en els diàlegs i en la recreació de l’atmosfera del Berlín Oriental; en ocasions és brillant; sap definir perfectament un estat d’ànim o sap manipular el llenguatge perquè la literatura ens ompli. Però també, massa sovint divaga. A vegades són alguns paràgrafs; en d’altres són capítols sencers que no calia escriure, on no calia recrear encara més la frustració de Martin Wegener i el seu entorn per no disposar de cap ajuda per resoldre el cas. Aquestes divagacions allarguen innecessàriament l’obra, a la qual li poden sobrar unes 100 pàgines pel cap baix. Per contra, quan tornar a agafar impuls, quan eleva la seva prosa, la pot convertir en poesia pura o en converses magnífiques. En cap moment, aquestes divagacions fan altra cosa que alterar el ritme de lectura doncs la intriga sempre hi és i com és lògic es va complicant fins a obtenir sorpreses impactants en els darrers capítols del llibre.

Un llibre doncs, notable que podria haver estat més, si no fos per aquests canvis de ritme fruit de les divagacions de l’autor entorn de la figura de Wegener o de la mateixa Berlín. En tot cas, el que resulta clar és que Simon Urban s’estima aquesta ciutat i que recrear-se en una realitat alternativa del que podria haver passat, l’ha fet descobrir com seria ara la ciutat si el Mur no hagués caigut. No acostumo a citar parts del text en les meves ressenyes però crec que aquest paràgraf evidencia els sentiments de l’autor a través del protagonista Martin Wegener i que a mi em va semblar força representatiu:

“Wegener miró por la ventana. Estás perdida, pensó, estás condenada a la ruina, Berlín, mi Sodoma, mi Gomorra, mi pobre víctima de un ictus. Paralizada de medio cuerpo y por tanto incapaz de vivir con las dos mitades. Incurablemente degenerada hasta el último rincón. Construida de edificios de mentiras encajados los unos con los otros. Como te ha utilizado la historia, cómo te han violado los gobernantes de todas las épocas. Uno tras otro. Cerdos sin conciencia, naturalmente solo hombres, los más depravados de entre los seres vivos. Y siguen haciendo cola. Sigues tendida de espaldas, desvalida. Sigues siendo lo bastante atractiva como para seguir siendo humillada”

Plan D és una obra complexa, que necessita predisposició del lector per entrar-hi. És una novel·la recomanable que malauradament peca de certa elasticitat en alguns capítols. Però també és una font per descobrir els talents alemanys que per desgràcia ens arriben en comptagotes al nostre país. En qualsevol cas és un bon retrat d'una ciutat que ha patit l'impensable però que siempe ressorgeix i torna a estar al centre d'atenció.

Eloi Puig, 18/07/14